skip to Main Content

Conferència: “El 15% de les PDID consumeixen tòxics” a càrrec de la Dra. Joanneke van der Nagel

Consultant psychiatrist in Intellectual disability services, Netherlands; senior researcher in University of Twente

Bona pràctica: SUM-ID

Transcripció ponència:

1. Introducció 

Gràcies a tothom per la invitació. M’agradaria estar presencialment, per conèixer-vos en persona, és la millor manera d’inspirar-se. Però per desgràcia tinc Covid persistent i treballo des de casa. Aquest tipus d’eines per poder treballar junts i buscar maneres que tot funcioni, és un exemple de com podem ser creatius, i com ajudar a les persones vulnerables, perquè tinguin el tractament adequat. És bo poder ser creatius. 

Parlaré de les persones amb discapacitat, l’ús de fàrmacs i les perspectives científiques. Treballo amb medicina de l’addicció. Agraeixo molt a les empreses i la universitat amb què col·laboro (University of Twente) per l’oportunitat de fer programes per ajudar als pacients. 

A tothom li agrada tenir estructura, començo amb els missatges importants. 

Pels que no tinguin paciència per escoltar tota la ponència, les persones amb discapacitat intel·lectual estan en risc de tenir problemes de salut mental. Aquests riscos de salut mental inclouen el risc de la drogoaddicció, o videojocs. Això últim és una cosa nova, hi ha molts col·legues als Països Baixos que pensen que les persones amb discapacitat intel·lectual tenen menys risc. I no és així. Aquests trastorns es poden tractar de manera eficaç. La drogoaddicció té un bon pronòstic, hi ha eines per a les persones amb discapacitat intel·lectual. No està disponible a tots els idiomes, però hi ha eines. 

Parlaré de les perspectives científiques per veure d’on venim i parlaré sobre els serveis que hem fet servir. Què funciona i què està disponible. Al final donaré informació sobre estructures de salut digital, programes presencials, etc. 

No sé si és obligatori a Espanya però als Països Baixos cal fer una manifestació dels conflictes d’interessos, encara que tinc finançament pels meus llibres, no és conflicte. M’emporto 50 cèntims per llibre venut. 

Una mica de context. Visc als Països Baixos, conegut per tulipes i coffee shops. A un coffee shop típic es poden aconseguir moltes coses. Cafè però sobretot es ven cànnabis. I som famosos per això. Hi havia una política liberal pel que fa a drogues als Països Baixos. Ara s’ha restringit una mica més i no és una política tan liberal. 

2. Substàncies psicoactives 

De què parlem? De drogoaddicció i abús de substàncies, les substàncies poden modificar la conducta o la manera de pensar i s’usen amb aquesta finalitat. Hi ha 3 tipus de substàncies psicoactives: 

  • Estimulants: Prenc una tassa de cafè ja que és estimulant per la cafeïna. Quan prenc cafè, funciono millor. 
  • Depressors: Una altra substància, l’alcohol, el coneixeu tots. Els estimulants ens fan pensar una mica més ràpid o clar, el cor bombeja més ràpid, en contraposició a l’alcohol que redueix aquests funcionaments. Si es pren una mica d’alcohol la inhibició es redueix i el comportament és més desinhibit. 
  • Al·lucinògens: El tercer grup de substàncies, les al·lucinògenes com el cànnabis, fan que el pensament sigui més estrany. Hi ha al·lucinacions o sensació del jo distorsionat. 
  • Aquests tres tipus de substàncies (estimulants, depressors i al·lucinògens) es poden combinar i són una manera de modificar la conducta. Aquestes substàncies o drogues s’usen als Països Baixos, els joves les utilitzen. Hi ha moltes persones que beuen vi o cafè, és habitual, però si és excessiu, pot portar problemes. 

3. Trastorn per ús de substàncies 

Hi ha una classificació que es pot fer servir segons el DSM-V, 11 criteris: 

  • Control d’impulsos (criteris 1-4) 
  • Conducta social (criteris 5-7): No es pot actuar bé a l’àmbit laboral, social, familiar sota els efectes de substàncies tòxiques. 
  • Risc d’ús de substàncies (criteris 8-9): Hi ha un risc per a la persona i l’entorn. 
  • Tolerància i abstinència (criteris 10-11): Cada cop es necessita més substància per aconseguir el mateix efecte i es distorsiona la capacitat de deixar-ho. Per diagnosticar el trastorn per ús de substàncies no cal tenir tolerància a l’hora de deixar-ho, i molta gent diu: “Bec quatre dies per setmana però no tinc problemes si no bec. No tinc cap problema”. És una creença falsa. 

Si compleixes dos o tres criteris es pot classificar com un trastorn d’ús de substàncies. 

Per a les persones amb discapacitat intel·lectual s’han adaptat els criteris a través de l’associació del DSM-5 per explicar quines diferències hi ha. Hi ha alguns matisos que hem de tenir en compte. El DM-ID (Manual de trastorns mentals en persones amb discapacitat intel·lectual) ens pot donar uns criteris: 

  • Lleu: 2-3 símptomes 
  • Moderat: 4-5 símptomes 
  • Greu: 6 o més símptomes 

El trastorn per ús de substàncies és complex, té a veure amb la ingesta d’una substància. Si no prens alcohol, no pot suposar una addicció. Als Països Baixos tothom ha consumit alcohol però no tothom és addicte. En quina mesura ens enganxem o no, té a veure amb nosaltres i les substàncies en si, algunes són més addictives. 

Les més àmpliament consumides, l’alcohol i el tabac, són molt dependents i impliquen risc d’addicció. Quan algú té predisposició genètica, hi ha més risc; les desigualtats socials o la càrrega personal de cada persona comporten més risc. Això afecta a moltes persones amb discapacitat intel·lectual. Moltes d’aquestes persones han patit pobresa, problemes laborals o educatius, i tots aquests factors suposen un risc. Tenen canvis que es poden mesurar a nivell cerebral i de comportament. Aquests canvis de comportament perpetuen el cicle d’ús de substàncies i fa que sigui més difícil aturar-ne el consum. 

El que passa al cervell és que l’efecte de recompensa es sobrevalora, és automàtic i va en detriment d’altres estímuls de recompensa. Un nadó que plora, és un estímul molt intens. D’altra banda si una persona pot consumir substàncies fins i tot si hi ha un nadó plorant, l’estímul de prendre substàncies serà més fort, més que un nen que plora. Per això continuen consumint, per això és tan difícil posar fi a l’addicció. 

Els estímuls per al consum es sobrevaloren, es perceben com a superiors. Els meus pacients, si passegen per la ciutat al meu costat, veuen molts anuncis sobre les substàncies. Veuen a algú i pensen que és un traficant de drogues. O veuen més fàcilment publicitat sobre alcohol, es fixen més en la gent que està consumint. El mateix passa amb les persones embarassades, veuen a més persones embarassades. No hi ha més, però el seu biaix d’atenció es centra en detectar altres embarassades. En les persones addictes passa el mateix, detecten oportunitats de consum de substàncies. Per això costa dir no, això provoca accions automàtiques. 

Esdevenen diversos processos, i els pacients no en són conscients. Ho intentem controlar amb mecanismes per triar altres comportaments. És important destacar que aquests processos automàtics són disfuncions cerebrals. Els nostres pacients pateixen estigma i problemes d’autoestima. Normalment senten que han fracassat i que haurien de fer més per deixar l’addicció. Però els seus cervells tenen canvis significatius que dificulten els seus esforços. Cal mostrar compassió i ajudar-los. 

4. Trastorn per ús de substàncies i discapacitat intel·lectual 

Un fet important que cal destacar és que els tractaments estan coberts per la seguretat social. No és el cas a tots els països, però crec que a Espanya també. El tractament està disponible als Països Baixos, i tenim 11 grans organitzacions que el recolzen. Els pacients ho demanen, i activem el servei. La majoria dels tractaments se centren en la prevenció i l’educació, vivendes protegides, consultes externes i ingressos hospitalaris. El trastorn per ús de substàncies és un problema, i si es combina amb la discapacitat intel·lectual hi ha més reptes. En aquests casos hi ha problemes de reconeixement de les problemàtiques duals. Es pensa que les persones amb discapacitat intel·lectual no fan servir substàncies, però no és així. 

Alguns dels principals reptes al combinar discapacitat intel·lectual i trastorn per ús de substàncies son: 

  • Variabilitat dels símptomes i falta de reconeixement de problemàtica dual: Hi ha moltes persones a la meva clínica amb un coeficient intel·lectual baix, i inicialment ningú ho havia relacionat amb l’ús de substàncies. O deien: “Fuma molt cànnabis, per això té problemes”. De vegades, les persones amb discapacitat intel·lectual tenen un comportament diferent al d’altres pacients i s’atribueix a la discapacitat intel·lectual, però és pel consum. Hi ha una bretxa entre el moment d’inici de consum de substàncies i el diagnòstic, és més difícil, és més tardà. Està relacionat amb la manca de coneixement sobre persones amb discapacitat intel·lectual. 
  • Coneixement limitat: Per part de les persones afectades, cuidadors i polítiques governamentals. Moltes persones no tenen informació sobre els límits de consum d’alcohol, els cuidadors tampoc no tenen coneixements, o no tenen informació sobre els patrons de consum de les persones que tenen cura. I manca consciència en diversos àmbits. 

Accessibilitat a l’atenció: Pel que fa a l’accessibilitat a cures, manquen tractaments especialitzats. Algunes organitzacions donen allotjament per a persones amb discapacitat intel·lectual. Té un efecte positiu en matèria de prevenció, evita l’entrada de substàncies a les residències. El problema és que els pacients amb el problema dual es veuen limitats a accedir a l’habitatge, acaben en allotjaments de pitjor qualitat i es perpètua el cicle d’abús de substàncies. També hi ha una limitació d’accés a les cures per problemes financers i barreres administratives. Nosaltres no rebem cap subvenció addicional quan estem amb persones amb discapacitat intel·lectual, encara que ens suposa més sessions. Per això, la combinació de consum de substàncies i discapacitat intel·lectual té un efecte negatiu. 

Aquests reptes en el diagnòstic requeriran una col·laboració entre experts en discapacitat intel·lectual, assistència primària i experts en consum de substàncies. I això no és fàcil. No treballaríem amb aquests pacients si no ens agradessin els reptes. Hi ha solucions. 

5. Programa SUM-ID (Substance use and misuse in intel·lectual disability) 

Així vam començar, el 2000 vam fer una conferència per parlar sobre els pacients amb trastorn intel·lectual que a més feien servir substàncies. Es van plantejar diverses preguntes al Parlament i la conferència va atreure l’atenció de diputats, que es van mostrar completament conscienciats amb la realitat. El Ministeri de Sanitat va parlar de centenars de pacients. Interessant de conèixer perquè nosaltres treballàvem amb 200 pacients. Parlem del 2007. 

Al 2008 una companya i jo vam establir un projecte com a resposta a la problemàtica dels pacients amb trastorn dual: Sum-ID. Bàsicament compren: equips de treball, protocols de tractament, entrenar al personal encarregat dels usuaris i fer recerca. Aquest va ser el punt de partida d’un programa de recerca amb equips especialitzats. Un programa que es va ampliar i prendre forma d’estudis de doctorat i que ens va permetre establir una base sòlida on construir els nostres programes. 

5.1 Prevalença de DI + TUS 

Inicialment es va arribar a la conclusió que un percentatge reduït de persones amb discapacitat intel·lectual pateixen trastorn per ús de substàncies, la prevalença és inferior a la mitjana de la població (2,6% vs 6,4%)9. Ara bé, si ens fixem en mostres selectives en aquest context, veiem percentatges d’incidència superior. En serveis de psiquiatria especialitzats en discapacitat intel·lectual parlem de 21%10 i en serveis residencials per persones amb discapacitat intel·lectual 42%10.Quan es pregunta al personal expert11, les estadístiques donen llum i veiem que en realitat les xifres estan entre allò que diuen les bases de dades i allò que s’observa al terreny: s’estima un ús d’alcohol inferior a la mitjana poblacional, de cànnabis superior i d’altres substàncies psicoactives similar. Alguns professionals neguen la realitat i d’altres parlen de la prevalença d’ús de substàncies a tots els seus pacients. 

La mateixa realitat és que es va avaluar cas a cas una mostra de 500 pacients amb discapacitat intel·lectual als Països Baixos12. És considerable la mostra de pacients que no consumeixen cap substància, i probablement és perquè a la població general el consum d’alcohol és més prevalent. En algunes mostres es va arribar a la conclusió que les persones amb discapacitat intel·lectual es beneficien de l’assessorament dels cuidadors i tendeixen a no consumir alcohol. L’estudi també va arribar a la conclusió son factors de risc: ser homes joves, consum als seus entorns i no realitzar activitats de rutina Que visquin a centres comunitaris no implica un augment de consum. Tampoc ho es el grau de severitat de la discapacitat intel·lectual. Cal tenir en compte la manca d’informació relacionada amb l’augment de la probabilitat de consum d’alcohol o drogues. 

També vaig dur a terme un estudi de prevalença13, Marion va fer la part més interessant, la vessant clínica i vam arribar a la conclusió que els programes de promoció de la motivació contribueixen positivament al tractament del trastorn per ús de substàncies. Les intervencions grupals i individuals també donen bons resultats. 

Aquí tenim un altre estudi rellevant i interessant14. Un assaig clínic on es va arribar a la conclusió que molts dels canvis al sistema de processament de la informació (que es dona a la població general) no es poden observar en pacients amb discapacitat intel·lectual. És perquè dins del grup de persones amb trastorn per ús de substàncies hi ha subgrups que sí que presenten aquestes alteracions. Algunes eines de diagnòstic no són adequades, vam veure que les persones amb discapacitat intel·lectual cometien molts errors a l’assaig (atribuïbles al disseny de l’estudi) i no vam poder mesurar els resultats de manera adequada (al subgrup de persones amb discapacitat intel·lectual). A les tasques d’associació de paraules vam poder mesurar les associacions automàtiques. Un exemple: tenim un grup de paraules o frases que cal completar. Per exemple: “Estàs en una festa i tothom hi és…” Algú amb trastorn per ús de substàncies té més possibilitat de dir: “Begut, prenent droga…”. En canvi, aquells que no pateixen el trastorn diuen: “A la festa tothom està ballant o passant-ho bé”. Un dels meus pacients estava enfadat quan li vam dir d’omplir els buits, perquè la resposta era: “Prendre cervesa”. Si estàs trist vols animar-te i per això prens cervesa. 

5.2 Desenvolupament de serveis 

Pel que fa al desenvolupament de serveis, vam haver de començar des de zero. Ningú no tenia experiència prèvia en abordatge de pacients amb discapacitat intel·lectual i trastorn per ús de substàncies. Vam fer una primera formació i vam desenvolupar una estratègia de diagnòstic amb un test de screening: SumID-Q, també un tractament amb un sistema de processament i de protocols. Aquest procés es va demorar 5 anys. 

Pel que fa al personal, han de tenir formació i coneixement sobre substàncies. També cal tenir coneixement sobre diagnòstic dual, factors de risc, conseqüències del trastorn dual, etc. A més, cal tenir habilitats de comunicació per relacionar-nos amb persones amb discapacitat i abordar temes tabú des d’una òptica positiva. Si preguntem al pacient què va consumir ahir i diu: “Dues cerveses” i t’enfades, això no ajudarà. Cal debatre de manera constructiva. 

Els nostres usuaris de vegades no volen reconèixer què consumeixen i els fa por l’estigma i l’exposició pública. Però de vegades diuen que consumeixen quan no estan consumint. Si la norma és prendre cervesa a les festes, alguns diran que prenen perquè no volen ser l’excepció a la norma social de consumir substàncies. 

Un altre repte és l’accés limitat al coneixement. Em pregunto: Quants noms coneixem sobre substàncies que contenen cànnabis? Hi ha molt argot per referir-nos al cànnabis. Hi ha usuaris que utilitzen argot com “porro”, que és molt típic. Sovint els usuaris utilitzen una paraula diferents i diuen: “No consumeixo mai cànnabis”, encara que potser si que ho fan. 

5.3 Qüestionari SUMID-Q (Substance use and misuse in ID-Questionnaire) 

Vam desenvolupar un qüestionari sobre diagnòstic dual. El desenvolupem en el marc dels nostres estudis. Diferents organitzacions amb què treballem ens van preguntar si podien utilitzar-lo. Ells preguntaven com ho fèiem i si podien fer servir el nostre instrument. És una eina d’avaluació que permet entaular un debat. Requereix temps, 45 minuts i ens porta a un nivell superior de comprensió del consum i poder rebatre amb el pacient sobre patrons de consum. 

  1. Avaluar la familiaritat: El primer és fàcil, té a veure amb la familiaritat. Deixes una targeta amb una imatge de cigars a sobre de la taula i preguntes què és. Et diran, òbviament, que són cigars, fins i tot et diran la marca, etc. Aquesta pregunta tan senzilla evoca molt de debat en els pacients i ofereix informació gratuïta. Sabem que coneix les cigarretes i que les consumeix. Tenim un conjunt de targetes amb imatges sobre tabac, alcohol i drogues. Sabrem quin argot utilitza el pacient i adoptarem aquest argot durant l’entrevista per garantir que parlem el mateix idioma. 
  2. Parlar de l’abús de substàncies en genèric: Formulem preguntes sobre el coneixement de consum de substàncies. Per exemple: “pots conduir si t’has pres quatre cerveses?”. També parlem del consum de substàncies en altres persones. Per exemple: “Els teus pares, germans, cuidadors, fumen?” Aquí tenim molta informació sobre l’entorn del pacient i ajuda al pacient sobre com d’habitual és el consum de substàncies al seu entorn. Obtenim informació molt valuosa sobre l’impacte del consum de substàncies i ens expliquen els seus secrets. 
  3. Interrogar a la persona per l’ús de substàncies que realitza: formular la pregunta en primera persona. Si hem parlat de quantes persones fumen al nostre entorn social, no és tan difícil declarar que jo també fumo. Aleshores, se li pregunta des de quan, quant fuma, etc. Aquí ens podem permetre avaluar els patrons de consum, context, impacte, etc. 
  4. Aprofundir sobre l’ús de substàncies que fa: Per arribar aquí calen passos. El pas quatre és quan es pot fer el diagnòstic. Si comencem plantejant aquestes preguntes sense conèixer la persona, serà difícil obtenir respostes vàlides. Val la pena garantir que el pacient se senti còmode. Després d’haver identificat el pacient, és important ampliar les opcions i els serveis de cura. 

Tenim un projecte de col·laboració entre serveis socials i assistència social. Hi ha un manual sobre derivació i col·laboració entre professionals del sector. 

5.4 Abordatge multidisciplinar 

Altres qüestions importants, son tenir bona relació entre proveïdors de serveis i garantir que dins una derivació hi hagi bona coordinació. Per fer un bon procés és important garantir que coneixem el grau de discapacitat, les limitacions del pacient i també els seus punts forts. Hi ha pacients a qui no els agrada ser definits com a pacients amb trastorn mental i, si ho sabem, és important adaptar el llenguatge. D’altra banda, és important intercanviar les dades de contacte i garantir-ne una col·laboració sòlida entre serveis. Els professionals han d’estar predisposats a intercanviar informació, una preparació de la qual també s’ha de beneficiar la persona amb discapacitat. Hi ha pacients que senten terror quan venen perquè pensen que no podran tornar als seus domicilis. És important informar-los sobre el protocol i comptar amb suport durant el procés d’ingrés. 

Convidem els cuidadors que ens acompanyin a l’ingrés. És important mantenir la col·laboració entre els serveis. Utilitzem les directrius, equips especialitzats que estan en contacte proper amb cuidadors i protocols especialitzats. Als nostres equips per norma habitual, intentem utilitzar la figura dels cuidadors, realitzem un diagnòstic complet. 

Busquem èxits petits en un futur proper. Per a un pacient abandonar el consum no és possible a curt termini, però fem petits terminis. Basem el procés en la definició dels temps. 

5.5 Tractament: Teràpia cognitiu-conductual 

Cal tenir molta cura amb les intervencions de grup. Hi ha persones que han tingut males experiències. S’ha de fer sempre que estigui indicat, amb molt de compte. El tractament de les persones amb discapacitat intel·lectual i drogoaddicció no és diferent de l’habitual. Adaptem les directrius habituals. El tractament cognitiu i conductual es fa servir molt als Països Baixos. 

Hem adaptat les tècniques d’autocontrol per a persones amb discapacitat intel·lectual. Aquesta eina ajuda les persones a ajudar, que en anglès comencen totes per D. 

  • Distància: evitar situacions en què hi ha consum de substàncies i alcohol. És important adonar-se que tenen un cert control si van a llocs i situacions. 
  • Distracció: Activitats més sanes, però també gaudibles. Poden ser activitats que no es combinin amb el consum de substàncies. Un pacient ens va dir: “Sempre consumeixo cànnabis, només no ho faig quan dormo.” Li vaig preguntar per si ho feia quan es dutxava i em va dir que no. Hem utilitzat la dutxa com a eina per a aquest pacient per controlar el que fumava. Si sentia que havia de fumar cànnabis anava a la dutxa i hi havia una llarga dutxa per reduir aquestes ànsies. 
  • Declarar: Compartir amb els altres com es van sentint 
  • Pensament Diferent: identificar pensaments disfuncionals i/o excuses per evitar consums 
  • Fer-ho be (Doing well): reconèixer el mèrit del que s’ha aconseguit 
  • Acord (Deal): acordar les normes i com els cuidadors poden ajudar al procés 

Aquests programes estan en grup, nosaltres ho hem desenvolupat en 12 setmanes, 24 sessions, cada setmana hi ha una sessió grupal i hi ha sessions individuals amb el pacient. 

Eduquem els pacients sobre el consum de substàncies i donem estratègies per millorar el seu autocontrol. Per això és important que la persona de suport participi perquè ajuda els pacients a aplicar les seves estratègies i els motiva en els moments baixos. A les sessions de grups fem pràctiques, intercanvis i jocs per crear bon ambient i generar un impacte positiu. 

L’estructuració del nostre programa és: 

  1. Introducció 
  2. Informació sobre SU 
  3. Pros i contres 
  4. Objectius i consells 
  5. Hàbits 
  6. Desig 
  7. Dir que no 
  8. No Inventar excuses 
  9. Pensar diferent 
  10. Pla d’emergència 
  11. Prevenció de recaigudes 
  12. Tancament/Acabat 

Utilitzem un full de treball amb un sistema de semàfor on es pot triar situacions o entorns on no consumeixen. A la part vermella poden explicar les situacions en què estan en alt risc de consumir. Combinem estratègies, per exemple, les situacions en vermell poden ser situacions a evitar, sobretot al principi del tractament. El groc ens dona marge de pràctica. I la part en verd són situacions que són un lloc segur. 

De manera semblant, tenim un programa individual amb els mateixos objectius, millora de l’autocontrol i evitar recaigudes. Hi ha menys activitats divertides, la forma del disseny dels fulls de treball és menys basada en el joc, es basa a trobar altres mètodes perquè a algunes persones l’altre mètode els resultava infantil. 

El que diuen els pacients sobre el programa és el següent. Estan aprenent a aplicar aquestes habilitats i diuen: “Ara veig noves facetes a la meva vida”, el programa és fàcil, sense paraules complexes. 

És important saber que el consum de substàncies i els trastorns associats són problemes complexos amb moltes facetes, de vegades no n’hi ha prou amb una teràpia concreta. Cal no intentar aplicar un protocol a tots els problemes si no hi ha experiència amb addicions. Cal fer-ho amb els serveis oportuns. Ho fem en grups més homogenis per brindar millor suport i supervisió, de manera adaptada i estructurada. Tenim un programa de tractament adaptat amb interaccions no lingüístiques. Això requereix temps, però ens ajuda a generar un programa per a aquest tipus de pacients. 

Tenim un programa de realitat virtual. Estem mirant com utilitzar aquests entorns perquè la gent pugui tractar el desig de consum. Ho fem amb aquest tractament que no és exposició. Un bar virtual pot ajudar perquè el pacient practiqui les seves habilitats. És molt interessant fer-ho pas a pas i fer que l’entorn pugui ser-hi a la sala de tractament perquè es facin pràctiques i control de la situació com si fos la vida real. Els nostres pacients de vegades comparteixen un entorn on hi ha estimulació molt forta. 

Per concloure, torno als meus missatges. El consum de substàncies i la discapacitat intel·lectual es poden tractar, hi ha eines. 

Fins aquí gràcies per l’atenció. 

 

Debat i propostes per al canvi:

Les persones amb discapacitat intel·lectual tenen major risc de patir problemes de salut mental. Això inclou els trastorns per ús de substàncies (TUS) i les addiccions conductuals. 

La variabilitat de símptomes i falta de reconeixement de la problemàtica dual, el coneixement limitat i les dificultats en l’accessibilitat a l’atenció de persones amb discapacitat intel·lectual fa que s’infradiagnostiqui la comorbiditat entre trastorn per ús de substàncies i discapacitat intel·lectual. 

Els trastorns per ús de substàncies es poden tractar eficaçment. En aquest marc als Països Baixos s’ha desenvolupat el programa Sum-ID (Substance use and misuse in intel·lectual disability). És un programa clínic de primer nivell multidisciplinar pensat per abordar de forma holística el trastorn per ús de substàncies en persones amb discapacitat intel·lectual. Es basa en: 

1. Screening: SumID-Q 

  • Abordar la familiaritat respecte a substàncies psicoactives 
  • Parlar de l’abús de substàncies en genèric 
  • Interrogar a la persona per l’ús de substàncies que realitza 
  • Aprofundir sobre l’ús de substàncies que fa 

2. Abordatge multidisciplinar 

  • Equips especialitzats 
  • Relació entre proveïdors de serveis: discapacitat intel·lectual i trastorn per ús de substàncies 
  • Coordinació hospital i consultes externes 
  • Implicació dels cuidadors en el programa 

3. Tractament: Teràpia cognitiu conductual 

  • Tècnica de les 6 D: Distància, Distracció, Declarar, Pensament diferent, Fer-ho be (Doing well), Acord (Deal) 
  • Estructuració del programa: introducció, informació sobre ús de substàncies, pros i contres, objectius i consells, hàbits, desig, dir que no, no inventar excuses, pensar diferent, pla d’emergència, prevenció de recaigudes i tancament. 

Testimoni de Dharmender usuari exconsumidor de tòxics 

Vaig veure que no anava per bon camí, que estava malament, i gràcies a la família, i a la fundació, i amics i germans, vaig veure que podia tirar endavant. Vaig reaccionar, vaig sortir del món de la droga, m’anava si no directe al forat. Ara estic posant-ho tot de part meva per estar bé, amb tothom i amb mi mateix. Vaig estar enganxat vuit anys. Ara em sento una persona nova, activa i positiva. Abans tot era blanc o negre, no veia res més. Ara sí. He canviat i he rectificat. I he seguit aquest camí. El que importa és estar amb un mateix. 

Back To Top